Nosaltres, militants i ex militants dels CJC/Joves Comunistes del Poble Català i del Partit Comunista del Poble de Catalunya, volem a través d’aquest comunicat públic manifestar el següent:
Primer-. Denunciem l’existència d’una fracció organitzada –encapçalada per destacats dirigents d’Astúries- dins del PCPE i els CJC que ha pres el control absolut d’aquesta última organització i que va camí d’imposar totalment els seus mètodes també al PCPE. El treball d’aquesta fracció i el seu cada cop major grau d’influència i de control directe dels òrgans del PCPE i els CJC és en gran mesura el causant dels punts que exposarem a continuació.
Segon-. Denunciem l’existència des de fa més d’un any i mig d’un intent deliberat i reiterat de liquidar el PCPC per part d’alguns dirigents dels CJC/JCPC. Els dirigents que han encapçalat aquest procés de liquidació del Partit són els fins recentment dos membres del CC dels CJC a Catalunya –Albert Camarassa i Ramón Fernández-, amb el suport d’altres membres del Comitè Nacional dels JCPC, particularment d’aquells que han sigut escollits darrerament membres d’aquest CC al 8 Congrés de CJC. Aquest procés de destrucció del PCPC a pesar d’haver sigut desplegat sobre el terreny pel esmenats membres dels JCPC, ha sigut sempre organitzat i desenvolupat sota la direcció del CE dels CJC i en contacte amb la fracció asturiana.
Per què parlem d’intent de liquidació del PCPC? L’objectiu declarat del grup fraccionalista dels CJC ha sigut destruir el protocol de relacions que existeix entre el PCPE i el PCPC des de la seva fundació. Aquest protocol és el que garanteix el caràcter nacional i independent del Partit Comunista a Catalunya des de la mateixa fundació del PSUC de Joan Comorera l’any 36. Aquest caràcter nacional i independent, ha sigut el model de referència dels i les comunistes de Catalunya, tant del PSUC, del PCC, com del PCPC, no existint en aquest últim partit cap tipus de debat ni conflicte sobre la qüestió en tots els seus anys d’existència. L’objectiu dels liquidacionistes ha sigut el d’acabar amb el PCPC i convertir-lo en una secció més del PCPE, acabant amb tota la tradició organitzativa del moviment comunista del nostre país. Evidentment, el plantejament d’un canvi en el model de relacions entre el PCPC i el PCPE plantejat a títol individual no constitueix en sí mateix cap tipus d’activitat fraccionalista ni atac cap al propi Partit, però no ha sigut aquesta la manera de treballar dels dirigents de CJC. El CE dels CJC ha treballat durant tots aquests mesos de manera encoberta en dos sentits. En primer terme, ha anat preparant internament el terreny per una posició favorable de tots els seus militants a la liquidació del PCPC. El debat sobre la independència del Partit a Catalunya va esser portat a les bases de manera inorgànica i informal, introduint en aquestes una preocupació poc habitual com és aquesta en un jove militant comunista. A més a més, aquest debat no només va esser traslladat de manera inorgànica als militants de Catalunya, sinó que va ser estès arreu de l’Estat per tal d’anar creant un clima d’hostilitat cap al PCPC per part de molts militants de CJC. Paral·lelament, el CE dels CJC va començar a desplegar una elaboració teòrica per forçar un canvi de model i l’absorció del PCPC per part del PCPE. Tot això es produeix després de la celebració de la III Conferència Nacional dels JCPC, on s’havia intentat normalitzar el model de relacions dels JCPC amb els CJC adequant-lo al del PCPC-PCPE per part de la direcció sortint. Després del fracàs d’aquest intent –incloent-hi elements com coaccions al PCPC per part del PCPE; una carta la nit anterior a la Conferència de Juan Nogueira, secretari general dels CJC, als militants de JCPC demanant el vot per les postures del CC; així com l’enviament d’un delegat, més enllà dels que ja tenia de “manera natural” el CC, que va intervenir constantment com si fos un militant més per condicionar tot l’esdeveniment- el CC dels CJC va comprometre’s a abordar la qüestió de manera àmplia i col·lectiva en el transcurs de temps restant fins al 8 Congrés dels CJC després d’aconseguir modificar a la Conferència la postura que durant els debats anteriors havia sigut la majoritària entre els i les militants. En comptes d’això, el CC dels CJC va començar a treballar de manera velada en l’elaboració d’un document anomenat “Un Estado, un Partido” que pretenia ser incorporat com a annex –no discutible ni votable- dels documents congressuals. Només la vigilància revolucionària per part d’alguns militants dels JCPC i del PCPC va poder descobrir i aturar aquest document, que finalment va esser retirat per obligació del PCPE davant la possibilitat de ruptura amb el PCPC. En segon terme, per part dels dirigents dels JCPC, va començar una campanya de calúmnia i desprestigi absolut del PCPC i dels seus dirigents i militants. Durant tot aquests temps els atacs per part dels elements fraccionalistes contra el PCPC i els seus membres no han parat. Tant en les reunions com fora d’aquestes la tònica habitual ha sigut l’insult constant i la crítica fàcil, generant-se també a Catalunya un ambient absolutament hostil per part dels militants de la joventut contra el seu propi partit, arribant alguns d’ells en moltes ocasiones a afirmar que el seu partit de referència no era el PCPC sinó el PCPE, convertint-se ràpidament la majoria de militants en contraris al protocol entre PCPE-PCPC, quan aquesta mai havia sigut una preocupació de cap militant ni havia sigut un element exposat en cap debat formal. Tota aquesta campanya ha pretès hàbilment vincular totes les problemàtiques internes del PCPC –les reals, així com les inventades o les per ells mateixos generades- al protocol i al caràcter independent del PCPC. És a dir, tots els errors dels PCPC eren culpa del protocol, pel que aquest havia de ser liquidat, així com qualsevol independència orgànica, ja que només el PCPE és el garant del “bolxevisme” a l’Estat espanyol.
