viernes, 21 de junio de 2013

[Opinión] CARTA COL•LECTIVA DE BAIXA AL PCPC I ALS JCPC

Companys i companyes,

Nosaltres, militants i ex militants dels CJC/Joves Comunistes del Poble Català i del Partit Comunista del Poble de Catalunya, volem a través d’aquest comunicat públic manifestar el següent: 

Primer-. Denunciem l’existència d’una fracció organitzada –encapçalada per destacats dirigents d’Astúries- dins del PCPE i els CJC que ha pres el control absolut d’aquesta última organització i que va camí d’imposar totalment els seus mètodes també al PCPE. El treball d’aquesta fracció i el seu cada cop major grau d’influència i de control directe dels òrgans del PCPE i els CJC és en gran mesura el causant dels punts que exposarem a continuació.

Segon-. Denunciem l’existència des de fa més d’un any i mig d’un intent deliberat i reiterat de liquidar el PCPC per part d’alguns dirigents dels CJC/JCPC. Els dirigents que han encapçalat aquest procés de liquidació del Partit són els fins recentment dos membres del CC dels CJC a Catalunya –Albert Camarassa i Ramón Fernández-, amb el suport d’altres membres del Comitè Nacional dels JCPC, particularment d’aquells que han sigut escollits darrerament membres d’aquest CC al 8 Congrés de CJC. Aquest procés de destrucció del PCPC a pesar d’haver sigut desplegat sobre el terreny pel esmenats membres dels JCPC, ha sigut sempre organitzat i desenvolupat sota la direcció del CE dels CJC i en contacte amb la fracció asturiana. 

Per què parlem d’intent de liquidació del PCPC? L’objectiu declarat del grup fraccionalista dels CJC ha sigut destruir el protocol de relacions que existeix entre el PCPE i el PCPC des de la seva fundació. Aquest protocol és el que garanteix el caràcter nacional i independent del Partit Comunista a Catalunya des de la mateixa fundació del PSUC de Joan Comorera l’any 36. Aquest caràcter nacional i independent, ha sigut el model de referència dels i les comunistes de Catalunya, tant del PSUC, del PCC, com del PCPC, no existint en aquest últim partit cap tipus de debat ni conflicte sobre la qüestió en tots els seus anys d’existència. L’objectiu dels liquidacionistes ha sigut el d’acabar amb el PCPC i convertir-lo en una secció més del PCPE, acabant amb tota la tradició organitzativa del moviment comunista del nostre país. Evidentment, el plantejament d’un canvi en el model de relacions entre el PCPC i el PCPE plantejat a títol individual no constitueix en sí mateix cap tipus d’activitat fraccionalista ni atac cap al propi Partit, però no ha sigut aquesta la manera de treballar dels dirigents de CJC. El CE dels CJC ha treballat durant tots aquests mesos de manera encoberta en dos sentits. En primer terme, ha anat preparant internament el terreny per una posició favorable de tots els seus militants a la liquidació del PCPC. El debat sobre la independència del Partit a Catalunya va esser portat a les bases de manera inorgànica i informal, introduint en aquestes una preocupació poc habitual com és aquesta en un jove militant comunista. A més a més, aquest debat no només va esser traslladat de manera inorgànica als militants de Catalunya, sinó que va ser estès arreu de l’Estat per tal d’anar creant un clima d’hostilitat cap al PCPC per part de molts militants de CJC. Paral·lelament, el CE dels CJC va començar a desplegar una elaboració teòrica per forçar un canvi de model i l’absorció del PCPC per part del PCPE. Tot això es produeix després de la celebració de la III Conferència Nacional dels JCPC, on s’havia intentat normalitzar el model de relacions dels JCPC amb els CJC adequant-lo al del PCPC-PCPE per part de la direcció sortint. Després del fracàs d’aquest intent –incloent-hi elements com coaccions al PCPC per part del PCPE; una carta la nit anterior a la Conferència de Juan Nogueira, secretari general dels CJC, als militants de JCPC demanant el vot per les postures del CC; així com l’enviament d’un delegat, més enllà dels que ja tenia de “manera natural” el CC, que va intervenir constantment com si fos un militant més per condicionar tot l’esdeveniment- el CC dels CJC va comprometre’s a abordar la qüestió de manera àmplia i col·lectiva en el transcurs de temps restant fins al 8 Congrés dels CJC després d’aconseguir modificar a la Conferència la postura que durant els debats anteriors havia sigut la majoritària entre els i les militants. En comptes d’això, el CC dels CJC va començar a treballar de manera velada en l’elaboració d’un document anomenat “Un Estado, un Partido” que pretenia ser incorporat com a annex –no discutible ni votable- dels documents congressuals. Només la vigilància revolucionària per part d’alguns militants dels JCPC i del PCPC va poder descobrir i aturar aquest document, que finalment va esser retirat per obligació del PCPE davant la possibilitat de ruptura amb el PCPC. En segon terme, per part dels dirigents dels JCPC, va començar una campanya de calúmnia i desprestigi absolut del PCPC i dels seus dirigents i militants. Durant tot aquests temps els atacs per part dels elements fraccionalistes contra el PCPC i els seus membres no han parat. Tant en les reunions com fora d’aquestes la tònica habitual ha sigut l’insult constant i la crítica fàcil, generant-se també a Catalunya un ambient absolutament hostil per part dels militants de la joventut contra el seu propi partit, arribant alguns d’ells en moltes ocasiones a afirmar que el seu partit de referència no era el PCPC sinó el PCPE, convertint-se ràpidament la majoria de militants en contraris al protocol entre PCPE-PCPC, quan aquesta mai havia sigut una preocupació de cap militant ni havia sigut un element exposat en cap debat formal. Tota aquesta campanya ha pretès hàbilment vincular totes les problemàtiques internes del PCPC –les reals, així com les inventades o les per ells mateixos generades- al protocol i al caràcter independent del PCPC. És a dir, tots els errors dels PCPC eren culpa del protocol, pel que aquest havia de ser liquidat, així com qualsevol independència orgànica, ja que només el PCPE és el garant del “bolxevisme” a l’Estat espanyol. 


Per què parlem de grup fraccionalista? Parlem de grup fraccionalista perquè les seves intencions, així com les formes en les que han treballat tot aquest temps han sigut opaques i totalment allunyades del centralisme democràtic i del model de relacions que aquest garanteix dins del Partit i la Joventut Comunista. Tenim proves més que sobrades –que podran consultar tots els militants que així ho desitgin- que el grup encapçalat pels membres del CC a Catalunya, així com per alguns altres militants de JCPC ha tingut un funcionament totalment irregular. La seva actuació ha sigut sempre fora dels marcs de debat i actuació propis del Partit i la Joventut. Es tracta d’un grup fraccionalista perquè han utilitzat mètodes i formes contraposades al centralisme democràtic, com són el condicionament de postures a través de converses informals, la preparació de les reunions fora dels òrgans, les campanyes de desprestigi dels camarades del Partit, la omissió dels debats i acords al Partit, etc. A més a més, es tracta d’un grup fraccionalista ja que com a direcció dels CJC han treballar sovint desenvolupant tasques que no són pròpies de la Joventut, sinó del Partit Comunista, reiteradament a esquenes d’aquest, fins i tot a nivell de PCPE. 

Tercer-. Denunciem una gravíssima desviació dins del centralisme democràtic cap al primer dels seus elements. Aquesta és una desviació que s’està donant a terme tant al PCPE com als CJC, tot i que és en aquesta segona organització on s’ha imposat aquesta tendència de manera més extrema. CJC s’ha convertit en una organització on del centralisme democràtic només en queda el centralisme més descarat. L’organització ha patit en els últims anys un procés de degradació de la democràcia interna i de canvis en el model intern molt preocupants, que paral·lelament han sigut acompanyats de tot un esforç teòric ampli de justificació. Aquesta teorització ha anat lligada a una mesianització dels dirigents i el menyspreu als militants inferiors, als òrgans i els col·lectius. S’ha liquidat tot debat intern i aquest ha sigut reemplaçat per una gestió administrativa i burocràtica dels conflictes. Tots aquells militants i dirigents que han sigut crítics amb qualsevol de les gestions del CC han sigut apartats mentre que aquells membres més seguidistes i acrítics han sigut promocionats i premiats. El CC dels CJC s’ha convertit en un òrgan de fireta on el membres del CE com a autèntica fracció dins l’organització porten tots els acords discutits i aprovats amb antelació per obtenir-ne un vistiplau formal. També s’ha convertit en el circ on en cada sessió es premia aquells membres més seguidistes i acrítics a través de la seva política d’invitacions. A nivell intern, la democràcia interna ha donat pas al folklore i al règim casernari, on la disciplina conscient ha sigut substituïda per la disciplina militar. Les escoles de formació i els actes de caràcter intern s’han convertit en autèntiques acampades sota règim marcial, sense que l’element de consciència individual i la reflexió política formin part de la presa de consciència de classe i de disciplina dels joves comunistes. La “seguretat” s’ha convertit en l’element vertebrador de la joventut i del model de seguidisme vertical que s’ha anat instaurant, essent únicament una qüestió de cohesió interna i falses aparences, mentre que a l’hora de la veritat, s’ha demostrat absolutament inútil per solucionar problemes de seguretat reals o protegir la pròpia militància. Existeix un evident culte al folklore militar i a la disciplina marcial, que es fa palpable a les xarxes socials, on els militants presten més atenció a l’estètica i les fotografies dels cordons de seguretat que a les pròpies masses que es mobilitzen, tot i que disposicions internes de CJC prohibeixen la difusió d’aquest tipus d’elements. A nivell de Catalunya, el Comitè Nacional dels JCPC ha sigut rebaixat al nivell d’una simple administració provincial del CC dels CJC. Tota la política de la Joventut Comunista de Catalunya ha sigut discutida i dirigida des del CE dels CJC, així com els seus responsables col·locats així mateix per aquest. Els dos membres de l’anterior CC dels CJC varen esser escollits membres del CN per imposició directa del secretari general de CJC sota coaccions, quan un d’ells havia sigut apartat de totes les seves responsabilitats per la desastrosa situació en que havia deixat l’organització sota el seu lideratge. A nivell general no existeix crítica de cap tipus cap als òrgans de direcció. A més a més, a través d’una política –teoritzada i publicada als òrgans interns- de situar als quadres del CC a tots els nivells de l’organització, han aconseguit que aquestes possibles crítiques cap als òrgans superiors siguin tallades d’arrel. Qualsevol militant que qüestiona la direcció o planteja dubtes raonables sobre qualsevol qüestió és rebatut “públicament” de manera brutal pel quadre del CC a la reunió de col·lectiu, ridiculitzant al militant, aconseguint que aquest mai més plantegi crítiques per la por generada, així com alliçonant per altres ocasions a la resta de militants presents. En altres casos, on col·lectius sí que han elevat crítiques al CC, aquestes generalment no han sigut respostes o el conflicte ha sigut tractat a través de mètodes totalment allunyats de la democràcia interna. A pesar de la retòrica absolutament triomfalista tant interna com externa dels CJC, el cert és que tot i el creixement de l’organització, també són moltíssims els militants perduts durant el transcurs dels últims anys, perdent-se col·lectius sencers i importants quadres –començant per nombrosos membres del propi CC- i veterans militants, mentre que l’edat mitjana de la militància és cada cop inferior. Tota aquesta política ha sigut ratificada i ampliada durament en l’últim congrés de CJC. En aquest, els drets militants han sigut retallats a la mínima expressió, constituint-se la direcció i particularment el CE en una espècie de deïtat: les esmenes que en un col·lectiu no tinguessin el suport del 30% de la militància ja no podien incorporar-se al congrés; el CC decidia quines esmenes passaven o no a debat; cada tesi del congrés tenia un annex que no podia esser discutit ni votat; a partir d’ara només un “Consell” conformat per membres del CC i Garanties i Control podrà convocar un Congrés Extraordinari, quan fins ara el CC estava obligat a convocar-lo si un % de la militància així ho demanava, etc. A més a més, la Comissió de Garanties i Control ha sigut estructurada amb tots aquells dirigents de CJC que han generat problemes i conflictes als seus territoris en nom de la “bolxevització” del Partit: l’últim secretari general, els dos dirigents dels CJC-Madrid que han sigut acusats pels antics militants de la UJC-M de fracció, una de les poques militants que ha quedat de Castella La Manxa, així com els dos membres del CC dels JCPC, que d’aquesta manera s’han garantit la doble militància durant 4 anys per evitar qualsevol actuació sobre ells, entre d’altres. Cal recordar que aquest és un organisme “independent” que garanteix els drets militants davant una actuació del CC. Per tant, considerem que CJC és actualment més una secta que una organització política, i que en el seu interior resulta impossible el treball obert i honest per la inexistència de cap tipus de democràcia interna i la negació del debat col·lectiu. 

Quart-. Denunciem l’existència d’una desviació xovinista espanyola dins del PCPE i els CJC i que està representada pels mateixos elements fraccionalistes que han potenciat el desenvolupaments dels punts anteriorment esmentats. Aquesta desviació ha anat calant no només entre els dirigents de les dues organitzacions, sinó també entre gran part de la militància de base. El PCPE i els CJC –així com el PCPC- s’han caracteritzat històricament, i ja des de la seva mateixa fundació, per ser dues organitzacions que havien pres seriosament la qüestió nacional a Espanya –a diferència del PCE- i havien desplegat una sincera política sobre la qüestió nacional i el dret dels pobles i les nacions a l’autodeterminació. Aquesta voluntat de solucionar de manera sincera i decidida la qüestió nacional pot apreciar-se al mateix nom del partit, que recull clarament la importància d’aquesta qüestió, així com en la proposta d’una República Socialista Confederal, que a pesar dels intents de la fracció no van poder tombar al 9 Congrés. Aquesta desviació xovinista espanyola s’ha desenvolupat en dos sentit. El primer, ha sigut el de potenciar una subjectivitat militant que poc a poc ha anat triomfant i que ha portat a gran part de la militància a menysprear el fet nacional i sota el pretext del centralisme democràtic, la unitat d’acció i la pressa del poder polític a tot l’Estat, generar un sentiment nacional espanyol i potenciar el centralisme. El segon, ha sigut el d’un intent de revisió dels postulats leninistes sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació en un sentit luxemburguista. Així doncs, i especialment des dels esdeveniments “sobiranistes” de Catalunya, el PCPE ha desplegat tota una teoria política en la que afirma que “només el socialisme donarà a les nacions del dret a l’autodeterminació”, negant en la pràctica aquesta de manera efectiva. Sota una pretesa imparcialitat entre burgesies, han negat tota la teoria leninista sobre els pobles i les nacions i han donat una volta més a la rosca en el seu procés intern. A més a més, el PCPE s’ha posicionat amb anterioritat –així com els JCPC- que el PCPC sobre aquestes qüestions, condicionant el debat intern, coaccionant-lo amb posicions prèvies i en definitiva negant el caràcter independent del PCPC, ja que si ni en aquesta qüestió pot decidir per sí mateix és que ha perdut tot tipus de sobirania com a partit. 

Cinquè-. Denunciem que el PCPE i els CJC estan forjant un model d’organització amb una composició social i dirigent absolutament allunyada de la classe obrera. Aquest és un model on es prima únicament la capacitat del personal de dedicar hores i hores a la militància, sense tenir en compte cap altre factor ni donar als militants cap tipus de facilitat per desenvolupar les seves tasques. D’aquesta manera, els pràcticament únics dirigents de l’organització són aquells que tenen una posició social i econòmica que els hi permet la dedicació pràcticament professional a les tasques polítiques. Això pot comprovar-se perfectament en la composició de les direccions del PCPE i els CJC. Aquesta política, lluny d’esser combatuda, és generalment potenciada, apartant a aquells militants que no poden complir de manera mecànica amb la totalitat de la càrrega de treball polític per qüestions laborals, familiars o d’estudis i col·locant en la mateixa responsabilitat a militants amb literalment més temps lliure. Aquest model, lluny d’apropar a la classe obrera al projecte comunista només fa que allunyar-la, aprofundint en un model que està generant unes dinàmiques de treball i direcció que són pròpies de la petita burgesia i que menyspreen el paper de la col·lectivitat i de la democràcia interna. 

Sisè-. Manifestem que el PCPC és plenament conscient de la situació que hem anat exposant en aquest document i que durant molts mesos els seus dirigents han compartit i defensat aquestes postures. Davant del clar intent de liquidació que estava patint el PCPC per part de les seves pròpies joventuts, aquest va encetar un procés de vigilància revolucionària que va comptar amb la col·laboració de destacats quadres i militants dels JCPC, inclòs el responsable d’organització del Comitè Nacional o més de la meitat de membres del Comitè Regional del Barcelonès. Durant aquests procés, dirigit per l’actual secretari general del PCPC, aquest va poder certificar les sospites sobre el liquidacionisme dels JCPC i els seus màxims dirigents. Així mateix, aquesta vigilància revolucionària va poder interceptar nombrosa documentació intercanviada via correu electrònic entre els dirigents de JCPC i el CE del PCPE que certificaven la complicitat d’aquest en la destrucció del PCPC. Part d’aquestes comunicacions van ser després enviades a alguns responsable de base dels JCPC per part del CN en un mentider i cínic intent de vendre transparència a la militància quan va dimitir el responsable d’organització i van adonar-se que aquests era lleial al Partit i havia estat informant dels moviments interns. Ni tan sols aquest fals intent de rendir comptes va esser tolerat per part del PCPE, que va tallar-lo d’arrel abans d’encetar qualsevol discussió dins l’organització. Amb tota la documentació que havia aconseguit recopilar el PCPC, existien elements sobrats per procedir a una expulsió fulminant dels conspiradors de JCPC o fins i tot liquidar la joventut com a tal. Aquest, en un primer moment va procedir amb certa contundència davant del PCPE sobre la qüestió, aconseguint la retirada de certs documents del 8 Congrés dels CJC. Lentament, el PCPC va deixar-se arrossegar per part del PCPE a una malalta dinàmica de negociacions i pactes que va consumar-se amb la realització del I Congrés del PCPC, que situarem a continuació. Davant del desenvolupament dels esdeveniments i la posició cada vegada més inoperant dels dos dirigents del PCPC que a la pràctica constituïen i constitueixen la direcció d’aquest, un grup de militants fortament implicats al procés vàrem reunir-nos amb l’anterior i actual secretari general per manifestar la nostra voluntat d’abandonar l’organització. Durant aquesta reunió els dirigents del PCPC ens van sol·licitar encaridament que continuéssim com a membres del Partit, a la vegada que ens van prometre que acabarien amb la situació abans de la realització del congrés, en el que cap membre dels liquidadors dels JCPC passaria a formar part del CC. Davant d’aquestes promeses, tots individualment vàrem decidir seguir militant fins a la realització del Congrés. 

Setè-. Denunciem que el PCPC ha entrat en una dinàmica de negociació i pactes que s’allunya absolutament de qualsevol consideració política i que respon únicament al manteniment de famílies internes. Els militants de JCPC, després de sol·licitar infructuosament l’expulsió de Ferran Nieto, actual secretari general del PCPC i de Carles Masip, anterior responsable polític dels JCPC i militant del PCPC, i al veure que amb la confrontació directa no podrien aconseguir cap dels seus objectius, van iniciar una dinàmica d’obviar els conflictes polítics i encetar un procés de coacció i de tèrboles negociacions. Primerament, cal deixar constància que durant tot aquest tram final del procés, nombrosos militants han anat causant baixa del projecte degut a les discrepàncies, a la situació personal interna de molts d’ells i al seu abandonament per part del PCPC davant l’assetjament dels JCPC. A l’últim CN amb la presència de l’anterior responsable d’organització, unes setmanes abans del congrés del PCPC, els JCPC decideixen que les seves exigències són la col·locació del duo provinent del CC dels CJC, és a dir, Ramón Fernández i Albert Camarassa, al CE del PCPC, amb la responsabilitat d’organització per a aquest últim. En aquesta reunió s’acorda que qualsevol victòria per sota d’aquests objectius representa la destrucció del PCPC i pel que davant d’un hipotètic fracàs, passaran a crear un “cordó sanitari” entorn del Partit. Aquest clar acte de conspiració contra el Partit i que representa en la pràctica la ruptura de relacions, va ser conegut per part dels dirigents del PCPC, que de nou van negar-se a actuar. A partir d’aquest moment, els dirigents dels JCPC juntament amb el PCPE no pararan de coaccionar al PCPC per incorporar a aquests dos personatges als càrrecs que exigeixen. Tota aquesta pressió va lligada a amenaces de ruptura i trencament de relacions per part del PCPE, el que acaba provocant el debilitament de les inicials posicions dels dirigents del PCPC i, finalment, la seva incorporació a aquesta dinàmica perversa. I és sota aquest clima de negociacions tèrboles, il·legals, opaques i criminals pel Partit que s’arriba a la realització del congrés.

Vuitè-. Impugnem la realització del I Congrés del PCPC i declarem la seva il·legalitat. Ja a sales contigües a la de realització del plenari del Congrés durant els minuts previs al seu inici, el convidat Carmelo Suárez, secretari general del PCPE, negociava amb els dirigents presents dels JCPC la seva incorporació al CC del PCPC. Aquestes reunions de caràcter il·legal i sense cap fonament en el centralisme democràtic van seguir realitzant-se de manera escandalosa durant tot el desenvolupament del congrés a ulls de tota la militància. Desenvolupats els documents polítics del congrés –en els que els dirigents dels JCPC van actuar com una fracció descarada que va esser derrotada una i altra vegada- va arribar el moment d’escollir la comissió de candidatures. Els dos dirigents amb pretensions de càrrec van proposar-se en aquell mateix moment com a integrants cadascun respectivament de cada comissió –candidatures i resolucions- per poder controlar el procés. La militància va rebutjar la seva incorporació a la comissió de candidatures. Després de l’aprovació de la comissió, aquesta va reunir-se i va tenir que rebre directament el xantatge i les indicacions dels dirigents del PCPC –que havien tancat tota la qüestió en sala contigua- per incorporar finalment a un dels conspiradors a la llista del CC. Posteriorment va procedir-se a l’aprovació de la metodologia. Sorprenentment, i obviant els procediments recollits als Estatuts del PCPC, la comissió de candidatures va proposar la votació d’una llista única a mà alçada i en bloc. Després de les protestes de gran part de la militància, es va procedir a la votació del mètode, guanyant l’opció proposada per la comissió amb el suport dels secretaris generals i per un estret marge. Al arribar el torn de les votacions, com diríem col·loquialment, es va destapar tot el pastís que els dirigents del PCPC havien estat amagant sota la catifa i esquivant a través dels pactes i les negociacions pastisseres. Roma no paga traïdors, i els dirigents dels JCPC van fer saltar pels aires el Congrés atacant a alguns dels militants lleials i destapant tot el conflicte. Davant de l’extrema gravetat del conflicte, alguns militants van sol·licitar la postergació o ampliació del Congrés. En el mateix moment que el futur secretari general estava anunciant que el Congrés es reprendria per la tarda per abordar la qüestió, el convidat Carmelo Suárez va tallar el congrés, i va exigir per ell 5 minuts. Acte seguit va sortir per la porta amb dos dels tres dirigents dels JCPC presents a la sala i va tornar de nou al cap d’una estona prenent la paraula. Per consumar el cop d’Estat, va proposar una llista de CC sense els membre lleials procedents dels JCPC i amb la incorporació d’un dels conspiradors. Davant la sol·licitud d’alguns delegats presents de prendre la paraula, Carmelo Suárez va negar qualsevol intervenció i va obligar al conjunt de la militància del PCPC a sotmetre a votació la seva llista al CC. Després de la votació, i en una escena absolutament surrealista, va donar pas a la reunió del CC per escollir el nou secretari general, que en uns pocs segons estava escollit. 

Novè-. Exposem que després d’aquest cop d’Estat, diversos militants del PCPC vàrem fer arribar les nostres consideracions, en les que la tònica general era la sol·licitud de convocatòria d’un Congrés Extraordinari per les gravíssimes irregularitats que s’havien comés i per debatre de manera col·lectiva i d’una vegada per totes el conflicte amb els CJC/CJC/PCPE. Més enllà del grandíssim conjunt d’irregularitats i pràctiques absolutament allunyades del marxisme que hem enumerat anteriorment, es trobava la il·legalitat del CC, que no havia sigut escollit pel número de vots necessaris, però que davant del cop d’Estat perpetrat per Carmelo Suárez va ser impossible de denunciar. En la primera reunió del CC “escollit” pel I Congrés, aquest s’ha vist en l’obligació de convocar un Congrés Extraordinari per setembre davant la il·legalitat de la direcció actual i de la metodologia per la que havia sigut escollida, que anava contra els Estatuts del PCPC. Però el CC, lluny de reflexionar i aprofitar l’oportunitat per convocar a un debat polític i afrontar definitivament la situació des d’una perspectiva col·lectiva i política, ha decidit ratificar tota la dinàmica de negociació i pactes. En una circular interna, afirmen en un acte de cinisme surrealista i sense precedents que el conflicte polític amb els JCPC i el PCPE ha quedat resolt amb la realització del congrés, a la vegada que en un clar acte d’homenatge i certificant el pacte entre cavallers al que han arribat Ferran Nieto i Carmelo Suárez, donaven les gràcies a aquest últim pels serveix realitzats durant el Congrés. Per finalitzar, convoquen el Congrés Extraordinari pel setembre, donant-se fins llavors marge per anar de cèl·lula en cèl·lula –les poques que té el PCPC- per preparar el terreny i donar la seva versió dels conflictes. Per rematar-ho, els dos secretaris generals han organitzat un CE format per ells dos i dos militants que porten escassos mesos a l’organització, apartant a històrics dirigents del PCPC que havien plantat cara i criticat la manera de procedir del Partit en tot aquest procés. Per tant, tot i considerar fins fa poc que el PCPC en sí mateix seguia essent un instrument vàlid per a la lluita política del proletariat, creiem que aquest està actualment segrestat per la dinàmica de xantatge gangsteril dels JCPC i la coacció i fiscalització agressiva del PCPE, i que existeix una impossibilitat manifesta de rectificar aquesta situació dins de l’actual marc, ja que el Partit està més centrat en defensar cadires personals que en desenvolupar-se i lluitar amb totes les seves capacitats. 

Per tots els fets i esdeveniments exposats anteriorment:

Declarem a través d’aquest comunicat la nostra baixa –els que encara restem dins- com a militants del PCPC i dels CJC/JCPC i fem una crida a tots els militants a seguir els nostres passos i encetar la creació d’un nou projecte marxista-leninista per a Catalunya. Aquest projecte es sustentarà en els següent punts:

1. Marxisme-Leninisme com a guia rector del nostre pensament i activitat. 

2. Centralisme democràtic com a forma organitzativa del Partit Comunista, així com dels seus destacaments previs. Especial importància de la democràcia interna en base a l’experiència adquirida.

3. Caràcter independent dels comunistes de Catalunya i la seva organització.

4. Reconeixement real del dret d’autodeterminació dels pobles. Especial destinació d’esforços en recompondre una teoria marxista-leninista actual per a Catalunya. 

5. Lligam amb les masses. Allunyament dels mètodes propis de la petit burgesia i acostament i incorporació de la classe obrera a les organitzacions d’avantguarda d’aquesta. 

Aprofitem aquest comunicat per saludar als camarades de la UJC-Madrid, dels CJC de Castella La Manxa i d’Unió Proletària que recentment han abandonat el PCPE, i amb els que compartim gran part de les crítiques que han anat desenvolupant en diversos documents recents. Així mateix, manifestem la nostra voluntat de participar de qualsevol iniciativa que ens condueixi a la creació d’un partit d’avantguarda per a la classe obrera a Catalunya i a l’Estat espanyol. 

Signen:

Grup de militants i ex militants dels JCPC i el PCPC

No hay comentarios:

Publicar un comentario