lunes, 9 de abril de 2012

Joan Comorera: política d’aliances i etapes

Reproducimos por su interés el interesante artículo escrito por Carles Masip sobre Joan Comorera, dirigente comunista catalán y primer secretario general del PSUC, sobre la estrategia política de avance hacia el Socialismo y el actual debate del etapismo.

Una de les discussions històriques en el si dels partits comunistes i obrers, ha rondat sempre al voltant de l’estratègia política d’avenç cap al socialisme i el comunisme, o en altres paraules, del camí més adient i possible cap a la presa del poder polític en un moment històric determinat. I aquest debat, encara avui en dia resta amb força dins les organitzacions polítiques que es reivindiquen del marxisme i el comunisme, però amb conclusions tan oposades, que escenifiquen la divisió de l’antic partit únic de la classe obrera catalana, antigament representat pel PSUC de Joan Comorera, en diferents expressions orgàniques clarament diferenciades les unes de les altres.

És per aquest motiu interessant, recuperar algunes de les idees i plantejaments polítics de Comorera després de la guerra, un cop encetat un diferent cicle històric de lluita per la classe obrera de Catalunya i d’Espanya. Per aquest propòsit, agafaré com a referència del pensament de Comorera i del PSUC d’aquells moments històrics, les aportacions que aquest ens brindà en el seu discurs pronunciat el 8 de setembre del 1940 davant la comunitat catalana de la Ciutat de Mèxic, anomenat “Contra la guerra imperialista i per l’alliberació social i nacional de Catalunya”.

En aquest discurs, Comorera planteja clarament els dos assumptes cardinals que pretén posar sobre la taula aquest escrit: l’estratègia política del PSUC cap al socialisme i, la conseqüent política d’aliances per dur-la a terme. Aquests dos propòsits, guarden una estreta relació dialèctica, ja que no és possible entendre cap tipus d’estratègia política cap a la pressa del poder sense el conseqüent anàlisi de la composició de classes i la correlació de forces d’un moment històric determinat, ni podria ser abordada cap política d’aliances sense un anàlisi i una projecció estratègica cap a la pressa del poder. Tampoc s’ha de subestimar l’estreta relació d’aquests plantejaments amb la realitat política i social internacional, per no caure en l’error de descarregar tota la responsabilitat d’aquests anàlisis sobre Comorera i/o el PSUC. Hem de situar aquests plantejaments en el marc històric corresponent; un complex marc en el que es barregen diferents factors com la pèrdua de la República i el procés d’aquesta derrota; la política socialdemòcrata envers la segona guerra imperialista ja començada –encara sense l’atac d’Alemanya sobre la Unió Soviètica-, i especialment, el fet transcendental de l’existència encara de la III Internacional i la seva projecció –i direcció- política sobre tots els partits membres, entre els quals estava el PSUC.

Des d’un primer moment, Comorera pren consciència que la repetició dels instruments passats no conduirà enlloc, i en tot moment conjuga el reconeixement de l’encert dels plantejaments anteriors, amb la necessitat de replantejar-los pel canvi de context històric i social viscut al país després de la derrota a la guerra.

Com ha d'ésser el Front Popular? Amb qui podem i hem de fer el Front Popular, en la nova situació que ens planteja la política internacional i la reconquesta del nostre país? El Front Popular d'avui no pot ésser una còpia del d'ahir. El Front Popular antic complí ja la seva missió històrica. Fou en tot aquell període un preciós instrument de lluita. La seva repetició actual seria contraproduent, un error incomprensible.
La nova situació creada després de la guerra, desenvolupats prèviament els coneguts fets de maig del 37 i l’arraconament dels anarquistes i poumistes de l’esfera política i pública catalana; el cop militar de Casado amb la col·laboració d’importants destacaments del PSOE; la desbandada general de totes les forces públiques cap a l’exili, amb la gloriosa excepció dels militants comunistes del PSUC i del PCE que van resistir fins l’últim moment; així com la ruptura de la unitat d’acció i de les relacions entre el PSUC i els altres partits que conformaven la Generalitat de Catalunya, amb la renúncia d’aquesta a dirigir la lluita de resistència contra el feixisme un cop perduda la guerra en territori espanyol, van configurar una nova relació de forces, que portà necessàriament a Comorera a replantejar la mateixa concepció del PSUC sobre les aliances polítiques, i conseqüentment a replantejar l’estratègia per aquest nou període.

"¿Podem fer el Front Popular amb la socialdemocràcia espanyola—sortosament no hi ha socialdemocràcia catalana—, aliada a la FAI en la conspiració preparatòria de la traïció Casado-Miaja-Mera-Besteiro? Amb la socialdemocràcia, agència assalariada de l'imperialisme, avantguarda en la lluita contra la Unió Soviètica, que recollí del fang la bandera anticomintern?(…) ¿Podem fer el Front Popular amb els líders dels partits nacionalistes petitburgesos? En primer lloc, caldria saber on són els partits nacionalistes petitburgesos. Ja, durant la guerra, eren unes formacions esquelètiques. Després de la derrota, han desaparegut."

Per a Joan Comorera la cosa era clara: els partits que anteriorment havien sostingut la força política del Front Popular havien avançat amb el desenvolupament dialèctic ocorregut en la guerra, en forces reaccionàries que ja no servien per a la consolidació d’una aliança entre el PSUC/PCE amb d’altres formacions polítiques. Aquesta és una realitat que l’història clarament va demostrar, amb la pràctica desaparició de l’anarquisme com estructura sindical i/o política; amb la desaparició del PSOE durant tot el règim feixista, fins a la resurrecció com a partit social-liberal patrocinada pels EUA i Alemanya; amb la incorporació de molts elements del nacionalisme polític català a les estructures del franquisme, i amb molts d’altres que serien residuals i només apareixerien en escena a partir de la transició. Aquesta crua realitat, situava i va situar al PSUC com l’únic partit i força organitzada de masses que restà organitzat i resistint durant tot el període de dictadura feixista, convertint-se d’aquesta manera en el partit hegemònic de Catalunya.

Aquest canvi de la correlació de forces intern, acompanyat de la correlació de forces a nivell internacional, que aviat demostraria que l’alliberament nacional i la construcció del socialisme arreu del món, i especialment a Europa, vindria de la mà de la Unió Soviètica i dels Partit Comunistes, sense la necessitat de Fronts Populars argumentats i articulats com en el passat –amb la renuncia a la lluita o simplement la desaparició dels partits socialdemòcrates, amb la inexistència d’anarquisme o trotskisme més enllà d’Espanya-, demostrat en el fet històric que foren aquests els que portaren l’immens pes de la lluita d’alliberament (França, Itàlia, Iugoslàvia, Albània, Grècia, etc,.), porta necessàriament a Comorera a aprofundir i reflexionar sobre l’estratègia política del PSUC en la lluita contra el franquisme i l’avenç del socialisme i el comunisme a Catalunya i Espanya.

En aquest sentit, Comorera, profundament conscienciat amb el fet català i la política leninista sobre el dret dels pobles a l’autodeterminació, traçarà una fantàstica línia històrica sobre la força hegemònica que ha sustentat en diferents etapes històriques la bandera del catalanisme, que resumirà de la següent manera i amb vocació de futur, lligant-la brillantment amb la lluita pel socialisme: “La primera fou de la gran burgesia. La segona fou de la petita burgesia, representada en el cim per Macià i Companys. La tercera és la del proletariat, és la nostra, l'etapa del PSUC. ¿Com podríem deixar-nos prendre la bandera?

A través d’aquesta concepció etapista sobre el poder de l’hegemonia política del catalanisme, també podríem trobar una correlació en el temps amb les diferents expressions del capitalisme a Catalunya, corresponent-se estratègies ben diferenciades per part dels Partits Comunistes catalans i espanyols de l’època: de l’estratègia esquerrista del PCE anterior a la República al canvi de línia amb l’aprofitament de les condicions avantatjoses en el si de la República i les possibilitats d’unitat d’acció davant del feixisme amb les altres forces d’esquerres i patriòtiques. Com és ben sabut, la tercera etapa d’hegemonia del catalanisme per part de la classe obrera, mai va poder ésser realitzada, ja que la política de reconciliació nacional del PCE, trencava en trossets la proposta de Comorera sobre la concepció del Front Popular que havia d’alliberar Catalunya per instaurar-hi el socialisme –i que ràpidament recuperarem- per donar pas a una política, que amb els resultats històrics i pràctics sobre la taula, tots en som ben coneixedors: la instauració d’un Estat capitalista de democràcia burgesa articulat i sustentat a través de la monarquia borbònica. Procés que en cap cas, va dirigir la classe obrera catalana i espanyola, ni el PSUC ni el PCE.

Tot i la desaparició temporalment llarga de la lluita real contra el règim franquista dels diferents partits del reformisme (PSOE) i del catalanisme polític de caràcter petit-burgés (ERC), i l’hegemonia pràctica en la lluita de resistència per part del PSUC, en un moment o altre apareixerien altres forces polítiques, que d’una manera o altra, acompanyarien o empenyerien al règim feixista cap a la seva reconversió i/o aniquilació amb el pas del temps. Com Carrillo i la història aplicaren i desenvoluparen la política pactista i de renúncia amb la “Reconciliació Nacional”, mai sabrem quin hauria sigut el paper del PSUC davant l’aparició al “tardofranquisme” de les diferents expressions de classe aparegudes en forma de moviments i partits polítics, tant a Catalunya o Espanya. Ara bé, sí que en podem concloure algunes qüestions a la llum de les mateixes tesis de Comorera.

Quin tipus d’aliances eren possibles amb un PSOE que havia desaparegut durant tota l’obscuritat del període franquista, s’havia re-gestat a les entranyes mateixes de l’imperialisme, havia protagonitzat els lamentables incidents del cop de Casado i l’abandonament de la República, i, que solament aspirava a introduir Espanya en el club dels Estats capitalistes europeus, sense tan sols plantejar en cap moment un hipotètic procés constituent o etapa de caràcter “popular”?

Quin tipus d’aliances eren possibles amb una ERC que havia quedat extingida i tan sols es mantenia pel paper honorífic de Tarradelles, que sense problemes va plegar-se a la voluntat de les classes oligàrquiques de l’Estat i a la monarquia borbònica?

La reposta és tan clara, que ni el mateix PSUC desvirtuat de finals dels anys 70, encara vigoritzat per la militància de milers i milers de treballadors/es, va poder plantejar cap tipus d’aliança política estable -entenguem Front Popular- degut a una correlació de forces –entenguem també classes- “aliades” que no existia al país. Però la política de reconciliació nacional de Carrillo es va fer notar, i tot i que no en un intent de Front Popular, però sí en un intent d’aglutinament de totes les forces “antifranquistes” i “democràtiques”, el PSUC es va deixar arrossegar cada cop més cap a les posicions del nacionalisme catalanista burgés i petit-burgés representat per l’Assemblea de Catalunya. Aquest aïllament de la política bolxevic que preconitzava Comorera i l’apropament i aliança tàctica amb els “reeixits” representants del nacionalisme català, portà al PSUC a la seva política pactista i còmplice, amb la reconversió del feixisme en democràcia burgesa sense plantejar tansols un procés de tipus democràtic profund.

La proposta de Comorera era ben clara respecte els aliats del proletariat català i del PSUC per a la lluita antifranquista i la construcció del Front Popular: “I anem nosaltres endavant a fer la vostra feina, sense mirar enrere. Han desaparegut els líders petit-burgesos, però resta el poble. Fem el Front Popular amb el poble, per la base. Un Front robust, triomfant. Un Front Popular amb els milers de catalans que, a França i a Amèrica, ens acompanyin en la lluita contra la guerra imperialista, contra l'entrada d'Espanya en la guerra imperialista, per la pau entre els pobles per la reconquesta d'una Catalunya socialment i nacional lliure. Un Front Popular com el que ja existeix a Catalunya sota el ferm guiatge del PSUC, entre els catalans que tots els dies donen la batalla a Franco, amb menyspreu estoic de la pròpia vida!“. Amb la desaparició tàcita de les demés forces petit-burgeses i socialdemòcrates; amb l’abandonament de la lluita i la fugida traïdora d’Espanya de les demés forces polítiques que sustentaven el Front Popular, Comorera interpretà que el moment del PSUC i de la classe obrera catalana havien arribat, i que l’antiga fórmula d’unitat d’acció amb el camp del reformisme i la petita-burgesia havia perdut tot sentit, al haver-se passat aquestes forces al camp de l’enemic conciliador de classe. Aquesta és una realitat que segueix tristament vigent a dia d’avui, amb el PSOE-PSC dels GAL, la UE, la OTAN i les reformes laborals i l’ERC petit-burgesa dels tripartits.

Però aquesta política de superació de l’antic Front Popular, no només estava representada per un canvi en la correlació de forces i en l’absència objectiva d’aliats polítics per a la classe treballadora i el seu partit, sinó en un anàlisi dialècticament vinculat de les diferents etapes per les que havia passat la lluita política del proletariat català i el desenvolupament de Catalunya com a nació en el marc de l’Estat espanyol.

El Front Popular, companys, ha de correspondre a l'etapa actual de la història de Catalunya. La bandera nacional catalana ha passat a mans del proletariat, a mans del PSUC. En començar la nostra guerra, va acabar el període històric dels partits nacionalistes petitburgesos en la lluita pel recobrament nacional i social de Catalunya, com va acabar el període de la gran i mitjana burguesia el 13 de setembre del 1923

En aquest fragment, queda palesa la concepció íntimament lligada de Comorera entre qüestió nacional i lluita política revolucionària del proletariat. En aquesta concepció, es busca la superació d’etapes anteriors i la consolidació d’una proposta clara per la nova, tercera, i última etapa del proletariat català; i és molt clar e innovador en l’anàlisi d’aquesta nova etapa i la línia política necessària del PSUC per enfrontar-s’hi: “davant Catalunya, no hi ha més que un camí: lligar-se estretament amb tots els pobles hispànics per enderrocar Franco i proclamar, junts, una República Popular dirigida per la classe obrera. (…) L'experiència històrica ens demostra que les classes feudals aristocràtiques no resolen els problemes nacionals. L'experiència històrica ens demostra que una República dirigida per la burgesia, no resol els problemes nacionals. L'experiència de la nostra guerra ens demostra així que hi veu un perill pels seus interessos de classe. L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia catalana, la gran i mitjana amb els líders dels partits nacionalistes petit burgesos, es passen a l'enemic abans d'admetre una Catalunya lliure nacionalment i social.”

Aquest canvi de línia de Comorera és conseqüència de tres elements clarament desxifrables: el canvi en la correlació de forces polítiques de Catalunya i Espanya després de la derrota; la incapacitat de l’Estat espanyol, governat per projectes intermedis no dirigits per la classe obrera (II República) de donar una sortida justa al problema de de les nacions i el seu dret a l’autodeterminació; així com la bancarrota general de la socialdemocràcia amb l’arribada del feixisme i la incapacitat d’aquesta de combatre’l i defensar la pau. Tots aquests elements, fan a Comorera plantejar aquesta nova proposta de “República Popular dirigida per la classe obrera” en contraposició a l’anterior projecte d’aprofitament de l’etapa històrica de la República burgesa, molt en la línia del que després s’anomenarien “països de Democràcia Popular”: una etapa intermèdia entre el capitalisme i el socialisme dirigida per la classe obrera, però que a efectes pràctics s’encaminava inevitablement cap a la construcció socialista i reconeixia el paper de vanguardia en la societat de la classe obrera i el seu Partit Comunista.

Veiem clarament el lligam que entre qüestió nacional i estratègia política del proletariat traça Joan Comorera, concluint una superació de l’etapa històrica de la República, rebutjant la possibilitat de retornar el fil roig de la història en aquest punt. En aquest sentit deia: “¿Ens podem plantejar el problema que una restauració de la República del 31, resoldria la qüestió? No. L'experiència ja l'hem feta i no hem de voler repetir-la. Sota la República del 31, Catalunya no va poder exercir el dret a l'autodeterminació. L'Estatut no va ésser l'expressió de la voluntat catalana, sinó del precari bon voler de les Corts Constituents espanyoles.” D’aquesta manera, Comorera resol a la perfecció la relació dialèctica entre el canvi de correlació de forces; la superació de l’anterior etapa històrica de direcció política de l’Estat; i la resolució del problema nacional català per part de la classe obrera a través de la lluita pel socialisme i el comunisme. Aquest fragment és especialment significatiu degut als esdeveniment ulteriors desenvolupats a Catalunya i a Espanya, i mostren l’encert de la proposta de Comorera sobre la vinculació dels drets nacionals de Catalunya i la lluita de la classe obrera catalana. Després de la transició i l’aprovació dels dos estatuts, ha quedat demostrat que aquests no responen a les aspiracions del poble català, i que sense la direcció política de la classe obrera de l’Estat espanyol, el dret a l’autodeterminació dels pobles és un espectre absent. Aquest lligam entre la necessitat de Catalunya d’alliberar-se com a poble i l’única estratègia possible per aconseguir-ho, porten a Comorera a afirmar que “Només la Unió Soviètica ha resolt de manera definitiva i satisfactòria els problemes nacionals. Els ha resolt perquè a la Unió Soviètica el poder pertany a la classe obrera. De totes les classes que composen l'actual societat capitalista, només la classe obrera no ha estat, no és, ni pot ésser, imperialista car comprèn i practica l'internacionalisme proletari.

Per tant, companys, el camí a seguir per Catalunya no ofereix dubtes. Únicament la República Popular d'Espanya dirigida per la classe obrera permetrà a Catalunya el ple i lliure exercici del seu dret a l'autodeterminació. Únicament la República Popular d'Espanya dirigida per la classe obrera, garantirà a Catalunya el respecte estricte i absolut a l'expressió de la seva voluntat sobirana.”, afirmant d’aquesta manera i de forma clara, que la següent etapa estratègica a conquerir per la classe obrera de Catalunya i Espanya, és l’etapa històrica de la Unió Soviètica, és a dir, el socialisme, que ell plasma sota el concepte de “República Popular dirigida pels treballadors”.

És de justícia per finalitzar, reconèixer que els plantejaments esgrimits anteriorment van tenir una curta trajectòria i per tant un desenvolupament teòric i pràctic escàs, degut al canvi general d’orientació que es va donar a partir de l’entrada de l’URSS a la II Guerra Mundial i la corresponent entrada en escena del Moviment Comunista Internacional en la lluita contra el bàndol feixista a nivell militar i la correlació de forces resultant de tot el procés de victòria durant la guerra. Fruit d’aquesta realitat, també la política del PSUC va variar substancialment, com a peça dins del marc general de la lluita de classes a nivell mundial en un moment d’auge i d’avenç generalitzat. A pesar del canvi d’orientació del PSUC, hauria de ser analitzat amb profunditat el pes de les concepcions de Comorera en el procés que portà a la seva expulsió del partit propugnada per la direcció del PCE.

I bé, després de tot aquest petit repàs a les concepcions esgrimides per Comorera en aquell discurs, ha arribat el moment de posar sobre la taula alguns d’aquells plantejaments en la situació actual, veient com encara a dia d’avui, les diferents organitzacions catalanes que es reivindiquen com a Partit Comunista, esgrimeixen profundes diferències sobre la qüestió de les etapes i les aliances en l’avenç cap al socialisme-comunisme.

PSUC: El mateix partit pel que Comorera defensava aquestes propostes i plantejaments, ràpidament va canviar la seva direcció, i sota la consigna de la “reconciliació nacional” aprovada pel I Congrés del PSUC a França l’any 56, inicia la seva deriva ideològica que el portarà a acceptar, ja no tan sols l’establiment d’una República de caràcter més o menys progressista dirigida per la burgesia o la petita-burgesia, a l’estil del 31, sinó directament a acceptar els Pactes de la Moncloa i la reconversió del règim feixista en l’estructura oligàrquico-imperialista borbònica que és avui en dia l’Estat espanyol. Les conseqüències polítiques d’aquesta deriva, acabaran comportant la desaparició mateixa del PSUC en un temps rècord.

PCC: Com a projecte alternatiu a la deriva eurocomunista del PSUC, el PCC estava destinat a suplir al PSUC com el Partit Comunista -marxista-leninista- de Catalunya. Tot i el trencament amb el PSUC, ràpidament el partit tornaria a la política pactista del seu antecessor, i recuperaria de nou les consignes sobre el Front Popular i la República burgesa com a estratègia política. És en aquest sentit, i interpretant la seva pròpia concepció sobre el “Front Popular”, el PCC seria l’impulsor de la creació d’Iniciativa per Catalunya, i posteriorment d’Esquerra Unida i Alternativa, dos instruments de “Front Popular” que impulsarien la vella política que per Comorera ja havia quedat desterrada, la política d’unitat d’acció amb la socialdemocràcia (aquest cop reinventada en el PSC, i sense cap record del marxisme del PSOE dels anys 30) i el nacionalisme petit-burgés d’ERC, constituint així els dos tripartits que impulsaren el nou Estatut de Catalunya –infinitament menys progressista que el de Núria- que no ha portat cap tipus d’avenç en els drets de Catalunya com a nació, i encara menys en els drets socials de la classe obrera catalana. D’aquesta manera, el PCC va reprendre la vella consigna del Front Popular, de l’Estatut de Catalunya, de la República burgesa, però en una etapa històrica, en què la reconversió del capitalisme espanyol a una monarquia oligàrquica imperialista, deixava sense aliats de classe directes a les classes populars i la classe obrera catalana –si entenem aquests com la socialdemocràcia o la petita-burgesia representades pel PSC, ICV-EUiA i ERC- i no plantejava ja tampoc la “necessitat” d’una etapa intermèdia entre el capitalisme “sub-desenvolupat” i la lluita directa per la presa política del poder i la instauració del socialisme.

PCPC: Com a escissió del PCC, i partit germà del PCPE, va plantejar en termes més o menys similars als del PCC l’estratègia política d’avenç cap al socialisme. En aquest sentit, la projecció estratègica d’una República com a etapa intermèdia, va continuar essent la línia política del PCPC, així com la política de creació d’un Front Popular, amb la diferència, que mentre el PCC desenvolupava aquests plantejaments amb les forces majoritàries del capitalisme més a l’esquerra del PP i CIU, el PCPC desenvolupava aquest plantejament teòric amb les forces situades més a l’esquerra d’ICV-EUiA, tot i que a la pràctica, mai es van donar avenços reals en aquest sentit, més enllà d’esporàdiques candidatures electorals. Aquesta concepció sobre les aliances i les etapes en la lluita política de la classe obrera, van donar un fort canvi de rumb a partir del IX Congrés del PCPE, on de la consigna per la lluita republicana –amb la conseqüent heterogènia de classes- i la lluita per la República, es passa a la consigna de la lluita per la República Socialista, és a dir, a la negació d’una etapa intermèdia entre el capitalisme espanyol actual i la instauració del poder popular. Aquests anàlisis, són sustentats alhora per l’anàlisi de la composició de classes de l’Estat espanyol i de Catalunya, amb la negació també de l’existència de classes organitzades objectivament interessades en l’avenç de la revolució socialista, i per tant, amb la pèrdua de sentit de la construcció d’un Front Popular, passant de la consigna del Front Popular a la del Front Obrer i Popular cap al socialisme.

Tot i els canvis ocorreguts a Catalunya i Espanya des de l’aparició dels anàlisis de Joan Comorera sobre les aliances polítiques i l’estratègia cap al socialisme-comunisme, és evident que la proposta de Comorera guarda un lligam analític molt més profund amb les noves concepcions del PCPE i el PCPC, encara que plantejades en un marc político-històric molt particular i efímer concret. De fet, la definició política que Comorera fa de la creació del Front Popular després de la guerra, guarda unes quasi idèntiques similituds conceptuals amb els plantejaments del Front Obrer i Popular; sinó, només cal remetre’s als documents per constatar-ho. La llàstima, és que la deriva del PSUC comportà que la bandera que “els partits nacionalistes petitburgesos varen llençar al carrer, al llot que trepitjaven la FAI i els trotsquistes, la bandera nacional” va ser retornada aquest cop no a la petita-burgesia, sinó directament a la gran burgesia, posant de nou a la classe obrera al darrera d’aquesta, perdent la gran oportunitat històrica de construir el socialisme en una Catalunya lliure.


* Tots els paràgrafs en cursiva són extrets del discurs de Joan Comorera pronunciat a la Ciutat de Mèxic el 8 de setembre del 1940, que posteriorment recolliria i publicaria el PSUC sota el títol “Contra la guerra imperialista i per l’alliberació social i nacional de Catalunya”.

2 comentarios:

  1. Gracias por ignorarnos, "camaradas".

    Por otra parte, interesante el artículo.

    ResponderEliminar
  2. Compañeros, este es un artículo de opinión que reproducimos por su interés, tal como señalamos al inicio del mismo, por tanto, son absurdas las críticas que se puedan hacer a nuestro medio por no añadir a vuestra organización. Deberían dirigirse al autor, Carles Masip.

    Así mismo, si os paráis a reflexionar antes de enviar comentarios rabiosos y faltos de madurez política, podéis ver que no ha incluido otros tantos grupúsculos comunistas no por "ignorarlos", si no porque es un artículo sobre la estrategia de avance al Socialismo, y ha representado las dos posturas predominantes hoy en día: Frente de Izquierdas (etapismo) versus Frente Obrero y Popular (Socialismo). Llamad X a ambas propuestas, pero seguirá siendo lo mismo con otro nombre.

    Salud.

    ResponderEliminar